La llum estranya

Fa molt de temps, el meu tiet Mohamed, que és un home molt simpàtic i rialler, també quan és amb nosaltres, ens explica unes històries de fa molts anys i que fan por.

Els habitants del poble són una gent generosa i simpàtica, les dones porten vestits folklòrics, amb un mocador al cap i un vestit de tela de cotó i van molt tapades. Els homes van amb pantalons o samarretes, de vegades porten un vestit que es diu gel·laba.

El tiet Mohamed viu una mica més enllà del poble. Un dia va venir a la nit a visitar-nos a tota la família, va sopar amb nosaltres i es va quedar a dormir. De sobte es va despertar a mitjanit i se’n va anar a l’hort, que estava una mica lluny de casa nostra. Ell volia anar-hi per regar unes plantes i palmeres que ja feia dies que no les havia regat. Caminant caminant es va trobar un lloc ple de túnels i arbres esgarrifosos, es va parar i va mirar... i va seguir el seu camí, ell no tenia por de res, de sobte es va sentir un soroll que caminava darrere seu, es va girar i no hi havia ningú. Va pensar que eren els nens del poble que l’havien vist i que volien anar amb ell, però va pensar que no podien ser ells perquè era mitjanit.

De sobte es va sentir una altra vegada un so que algú caminava darrere seu, es va girar hi havia una llum molt estranya com si fos un sol. Va tancar els ulls els va obrir i ja no hi havia aquesta llum tan estranya. Ja es feia de dia, per fi va arribar a l’hort per regar les palmeres, feia un sol de bona matinada, els nens del poble van sortir a jugar, van veure el tiet Mohamed i van anar a abraçar-lo i tots es van posar contents.